Comiat

COMIAT

 Finalment desprès de haver estat uns quants mesos escrivint en aquest bloc, em despadeixo, però nomes deixaré de escriuré coses sobre la historia d’amor dels meus avis i la seva vida, sinó que us parlaré de altres temes, poder mes o menys interessants però espero i desitjo que us agradin, i que continueu seguin-me i llegint les meves histories.

Parlant d’aquest treball que he fet, m’agradaria dir-vos que m’ha agradat molt viure aquestes experiències parlant amb els meus avis d’aquestes histories i mes que vosaltres les llegiu, en fi aquí s’acaba aquesta historia però en començarà una altre ven aviat.

Com es van conèixer els meus avis

COM ES VAN CONÈIER ELS MEUS ÀVIS

Era a casa dels meus avis, i he pensat que els podria preguntar com es van conèixer, perquè m’agradaria saber com va començar la seva historia d’amor i com va ser el moment que van decidir estar junts. Per començar he agafat un bloc de notes i un bolígraf i m’he posat a redactar el que m’explicaven:

-Nosaltres ens vam conèixer a l’escola. Quan vaig veure a la teva àvia em va sorprendre molt, no l’havia vist mai enlloc, aquell era el primer dia. Des del primer moment vaig pensar que era una noia bonica: no era ni baixeta ni alta, podríem dir que era d’una estatura mitjana, tenia uns cabells llargs, d’un color castany, i en el precís moment que ens vam mirar, vam sentir alguna cosa tots dos, com unes papallones a la panxa com quan t’agrada algú, però aquell dia no vam parlar. Vam començar a parlar més tard, una o dues setmanes després que comencés l’escola. Un dia, a l’hora d’esbarjo, vam estar parlant i de cop ens vam acostar i ens vam besar, al cap d’un temps ens vam fer xicots i vam viure molt bones experiències i ara som aquí, tots dos, junts, casats i amb dos fills, i molt feliços de la vida que portem.

Del que em va explicar el meu avi, he vist to el positiu que hi ha en l’amor, i que si t’estimes, l’amor dura per sempre, siguis on siguis.

Mare i fill

MARE I FILL

Una de les coses més importants a la vida de tothom, són les mares, les que ens han portat al ventre molt de temps i les que han suportat molt de dolor perquè nosaltres estiguem així, ara que ja us he fet un avançament un parlaré de la mara de la meva àvia.

En aquest cas, la mare de la meva àvia era una persona amb molt de caràcter, molt carinyosa i una persona d’aquelles que sempre vol el millor per els seus fills i sobretot una dona que li agradava tenir-ho tot amb ordre. Segons la meva àvia, era un exemple de dona a seguir una dona valenta i que tira cap endavant amb tot i més.

Fins aquí he fet una introducció de com , la meva àvia sempre m’ha dit que sempre l’admirava, des de que va néixer. Quasi cada dia la meva àvia estava amb la seva mare, anaven a rentar la roba al safreix de la plaça, cuinaven juntes, anaven a comprar, eren carn i ungla, però a mida que la meva àvia s’anava fent gran, ja no anava a tants de llocs amb la seva mare, perquè anava més amb els amics.

La meva àvia va néixer a una casa de pagès, era molt gran, perquè vivia amb la seva germana i els seus fills, el part va ser dolorós, com quasi tots.

En acabar la conversa entre la meva àvia i jo, me emocionat i per no emocionar-la més, li he donat les gracies i he anat camí cap a casa, pensant amb tot el que m’avia explicat.

Pare i fill

PARE I FILL

Ahir dia 1 de desembre estava a casa dels meus avis, estava parlant amb el meu avi i em vaig enrecordar que li volia fer unes quantes preguntes sobre el seu pare, que volia saber. Primer de tot li vaig explicar perquè ho volia saber i perquè ho necessitava, de cop i volta me va  començar a explicar:  

El meu pare era un home alegre, però tenia bastant mal humor quan s’enfadava,  però tot i això quan havia de ser dur o era i quan havia de ser alegre i graciós també, ell pensava que hi havia una expressió per cada moment.

-El meu pare va néixer a Sant Gregori el 1964 .

-Treballava en una fàbrica, que hi havia anys enrere a uns quilometres d’on vivia, durant un temps va haver de deixar de treballar perquè va haver d’anar a la guerra.

-Ell sempre es reunia amb els seus amics per petar la xarrada, encara que no sempre quedava amb els seus amics, perquè ell també veia necessari passar temps amb la família.

-Recordo una anècdota que em va explicar:

Ell coneixia a una pagès, i aquell li va explicar que com que en aquell temps no hi havia gaire menjar, a casa seva li deien: si vas a dormir sense sopar et donaré 5 pessetes i així era, els nens marxaven a dormir sense  sopar, però al mati s’aixecaven amb gana i els deien: -si voleu esmorzar m’haureu de tornar les 5 pessetes.

Això és tot el que m’ha pogut explicar, i per el que he pogut veure és que encara que no hi hagués gaire riquesa es podia viure feliç.

Sant Gregori-Sant Gregori- Sant Gregori

Avui he anat a preguntar-li al meu avi si sabia coses o recordava coses del seu avi i m’ha dit que algunes coses les recordava i ni havien d’altres que els seus pares li explicaven de petit.

Quan jo vaig néixer ell ja era mort, però jo des de petita he volgut saber com era el meu rebesavi coses sobre ell; com era, quin caràcter tenia, com va ser la seva vida, a que es dedicava…

Ell es deia Joan, i era molt carinyós amb el seu net, el record més bo que tenen és de un dia que estaven pescant a la Barca el riu que passa per Bescanó i estaven xerrant tot d’una el meu avi es va amagar darrere seu i el seu avi, sense saber-ho es va tirar enrere així donc el meu avi va caure de culs a l’aigua, aquesta anècdota no l’ha pogut oblidar mai i li fa molta gràcia. En Joan vivia a Sant Gregori en una casa de pagès que estava entre prats, ell quant portava 15 anys amb la Rosa es van casar i van estar junts fins la mort.

En Joan es dedicava a treballar al camp, fent de pagès amb un seu amic que l’ajudava.

Això es tot el que m’ha pogut explicar el meu avi, ja que el meu besavi fa anys que va morir, m’ha agradat molt saber coses noves sobre els meus familiars.

A manera de preludi

Avui el meu avi a fet vuitanta anys. L'Alfons Planas Beatriu està bé de salut, va a caminar cada dia llegeix el diari, mira la televisió i balla sardanes. El que puc dir d'ell és que si s'enfada és molt seriós. Dies enrrere vaig pensar que un fet com aquest- complir vuitanta anys- era un esdeveniment digne de ser celebrat.
Aquesta festa, consistiria a anar a dinar a un restaurant, davant de casa, a molts pocs metres.
Encarregar un pastís de nata amb un dibuix d'uns senyors i senyores ballant sardanes, i amb les vuitanta corresponents espelmes. Per donar un aire més festiu a la diada convidaria tots els familiars i amics.
Aquesta tarda a les set li han portat molts regals, encara que no calia.
Després de dinar vam estar parlant entre tots, li va agradar molt tornar a parlar i saber coses l'un de l'altre de nou.
En quedar-nos sols, he agafat una llibreta i un bolígraf i li he demanat que m'expliqués com havien estat els seus vuitanta anys amb gran tranquil·litat m'ha dictat tot això que vosaltres ara llegireu.